Aimes II

Segon capitul^^

El noi va traspassar la porta de la meva habitació fictícia i em va agafar de la mà. Em va dur recte pel que jo vaig creure que era el passadís de la meva casa, no obstant això, vaig saber de seguida que no era així perquè aquell passadís era molt mes llarg. Sabia que aquell paisatge l’estava creant jo, així que vaig deixar de pensar així i vaig pensar que estava en el meu preciós món de colors, aquell que m’imagino sempre quan estic deprimida i farta del món en el que visc i de la gent. Simplement una plana d’herba i un caminet envoltat de flors. Volia saber que era el que veia el noi però no l’hi vaig preguntar. Mai havia estat curiosa… De cop va aparèixer una porta amb uns decorats preciosos i envoltada de flors. Vaig saber que aquella porta no l’havia creat jo, perquè el noi la va obrir, així que vaig suposar que ell també la veuria. De cop i volta em vaig trobar en una sala plena de nois i noies on hi havia també 4 adults. Allò em va estranyar perquè recordava que ell havia dit que als 16 anys la gent deixava de ser un aime. La gent em mirava amb curiositat. Alguns em van anomenar la nena perduda i vaig pensar en Peter Pan, potser si que era una nena perduda en un món desconegut…Tota la gent que hi havia allà duien vestimentes blanques. La majoria duien túnica però hi havia un grup que duien alguna cosa semblant a un mono blanc amb protectors brillants en les articulacions. Vaig pensar en un dibuix futurista que havia vist en un còmic… s’assemblaven una mica… però en el dibuix no eren reals, ni brillaven.

          El noi em va dir que em quedés quieta i contestés a les preguntes. Jo vaig assentir amb el cap.Els adults em van preguntar el meu nom i la meva edat, el meu lloc de residència i si era verge. No vaig entendre el significat de la ultima pregunta, que podia tenir allò que veure amb ésser o no un aime. Vaig contestar la veritat, lògicament. Per si algú ho dubtava, era, i segueixo sent, verge. Llavors ells li van preguntar al noi una sèrie de coses que no vaig escoltar bé i em van fer sortir de la sala.   Fora ja res era igual. El camp d’herba s’havia convertit en un desert que em feia pensar en els meus dubtes. M’haurien acceptat? Per què m’importava tant? Tot havia anat realment ràpid… Així que en aquest món hi havia éssers que protegien la felicitat, i ella havia de ser un d’ells…La porta es va obrir i va sortir el noi. No es perquè no podia mirar-lo a la cara(en realitat si ho es, però en aquell moment no tenia ni idea) vaig creure que jo era una estúpida per haver-me deixat enganyar, després vaig pensar que no , que era culpa de…realment seguia sense saber el seu nom… Em vaig girar per a preguntar-li i vaig veure que ell la estava mirant fixament. Li vaig aguantar la mirada… Aquella era una costum que tenia. No suportava la idea d’abaixar els ulls abans que la persona que em mirava, ja fos per odi o per afecte. El noi va abaixar la mirada i va sospirar. Per fi vaig fer la pregunta que havia fet girar-me.        - Escolta… Encara no se’l teu nom        - És cert… No te’l diré - Tenint en compte la quantitat de coses que saps tu de mi…no em sembla just -el noi tornava a caure-li malament, perquè era tan desagradable amb ella? Estava molt mes maco somrient!        - Tens raó. El meu nom no m’agrada així que si vols dir-me d’alguna manera digue’m Nis. Però el meu nom no te’l diré. - Be, allò ja era una mica…Així que aquell noi es feia dir Nis. I no li agradava el seu nom…       - Saps alguna cosa sobre…-em vaig quedar a mig fer. No sabia realment si volia saber el que estava passant allà dintre, potser no la havien acceptat com a una dels seus, ella no tenia els ulls grisos… A que vènia allò dels ulls? Recordava que en Nis ho havia dit, però no sabia perquè un aime havia de tenir-los així. Anava a tornar a preguntar…       - No sé res, però t’acceptaran, n’estic segur- a mi se m’avia anat del cap la primera pregunta però al veure’l tan segur i somrient…però ell estava trist…, li veia als ulls… en aquell moment em vaig preguntar el perquè. Em vaig adonar que hi havia moltes coses misterioses en aquell noi, volia saber mes sobre ell. Perquè somreia tristament? Com podia somriure d’aquella forma tan càlida i després ser tan fred i desagradable. Em va agradar la expressió d’aquell noi. És mes, encara m’agrada. Però seguim amb la història          - Si no m’accepten, que passarà?         - Res, solament oblidaràs el que ha passat fins a ara. El teu últim record serà que vas arribar a casa plorant. De fet el teu cos està a la teva casa, així que creuran que has perdut el coneixement.- no volia que allò pasess, no volia oblidar la seva expressió… mes que l’ésser un aime o no, el que volia era romandre al seu costat. Però no em vaig adonar d’allò fins molt mes endavant.              - Jo no vull això…            - No et preocupis, T’he dit que t’acceptaran i ho faran.           - I si m’accepten que passarà? No tinc l’edat adequada, no es res de res, sóc escèptica i no tinc els ulls grisos, com has dit abans. Encara que no entenc lo dels ulls…          - Si t’accepten hi haurà una cerimònia en la qual seràs aimenitzada pels adults. Suposo que passaràs a ser una aprenenta, encara que per l’edat hauries de graduar-te d’aqui a poc… Potser escurcin els teus estudis. A més no crec que siguis escèptica, si ho fòssis no hauries pogut sortir de la teva habitació. I per lo dels ulls no et preocupis… Quan vaig arribar aquí els meus eren blancs.          - Blancs?         – Si, blancs. Rar eh? Els tenia així per una malaltia de pigmentació. Se suposa que era incurable i mira’m, els tinc ben grisos, una mica pàl·lids…però bé          - A mi m’agraden els teus ulls, són del mateix color que …- vaig callar de cop, no volia dir-li a en Nis que tenia els ulls com les cortines del seu mon imaginari…De fet no volia parlar-li del meu món, i no volia que en  Nis sabés que m’agradaven els seus ulls…encara que era cert.- Perdó, no he dit res… En Nis em va agafar per la barbeta i em va mirar directament als ulls. Igual que abans no vaig saber apartar la mirada i em vaig quedar contemplant aquells ulls de color perla en els quals veia el meu propi reflex. Després d’observar-nos així una estona, en Nis em va deixar anar i em va dir         -A mi també m’agraden els teus. No es definir-los. Quan et vaig veure per primera vegada vaig pensar que eren verd fosc, abans els he vist verd clar, ara són mes clars encara. Diria que els teus ulls canvien facilment de tonalitat.         -Quan era petita els tenia grisos. Però crec que va ser als cinc anys que van anar cap a verd – no era mentida, a la mort de la meva àvia havia deixat de ser una simple nena feliç…-. Quan em miro els ulls en el mirall els veig diversos colors… Són marrons per fora, després es fan mes foscos fins a anar-se al negre, del negre surt el gris que acaba sent un color blavós. Del blau al verd, que ocupa, normalment, la major part del meu ull… després crec que ve un groc claret que m’envolta la pupil·la. M’encanten els meus ulls! Ningú els té com jo, em fan especial… Encara que a mi no m’agrada ser especial, ni diferent, ni res! No suporto els meus ulls! No podien ser marrons com els de la majoria de gent.         - No diguis això, Anna. Els teus ulls són preciosos! I això és millor que ser vulgar, t’ho asseguro. Encara que diria que aquí de vulgar tindràs poc…-Genial, un altre lloc on serè una cosa rara… Segur que ningú em tractarà com als demès. Sempre m’han de fer sentir superior en el món real… I aquí em sentiré, mes aviat em sento, inferior.     En Nis anava a replicar quan es va obrir la porta i van sortir tots els aimes de la “sala”. Una noia se li va acostar i li va murmurar alguna cosa a cau d’orella al noi, que em va mirar. La noia em va somriure i vaig tenir la certesa que ja era un dels seus. Solament faltava que entrés i m’ho comuniquessin. I després … En Nis havia dit alguna cosa sobre una cerimònia, així que vaig suposar que es faria la cerimònia i em convertiria en una aprenenta. En Nis em va dir que havíem d’entrar i aquella vegada no va fer falta que em prengués la mà per a dur-me. Els meus dubtes havien desaparegut i el desert tornava a ser el meu camp amb flors. Vaig obrir la porta i en Nis em va seguir. Solament hi havia un adult observant-nos. Abans que jo arribés a preguntar, ell em va contestar:           -Has de preparar-te per a la cerimònia que et convertirà en un dels nostres. Suposo que Nis t’haurà explicat el mínim…-l’home va mirar cap a en Nis, qui va afirmar amb el cap-. Bé, llavors espero que tinguis sort amb la cerimònia. Després de convertir-te oficialment en una aime ens veurem i parlarem sobre la teva situació com a aprenenta tardana. Però no et preocupis d’això fins llavors. Va donar mitja volta i se’n va anar. En Nis i jo ens vam mirar de nou i vaig saber que des del mateix instant que havia vist els seus ulls per primera vegada, havia desitjat ser com ell. 

Aimes

Aqui deixo el primer capítol d’una de les meves noveletes ^^

 Tot va començar un dia assolellat. Els ocells cantaven, jo tenia parella i era feliç a l’escola. Fals. Va començar una tarda plujosa que m’havia discutit amb una de les meves amigues. L’altra no havia anat a escola.  D’acord , tenia parella, però per diverses raons no ens veiem mai. Probablement tenia 11 o 12 anys…Vaig tornar de l’escola aguantant-me les ganes de plorar (no m’agrada plorar en públic per culpa de la meva infància (era la ploramiques) i sempre em desfogo a casa meva), em vaig tancar a la meva habitació (intento canviar aquest costum, aconsegueix preocupar als meus pares) i em vaig donar la culpa de tot: jo era una inútil i els altres eren els bons. Després els vaig donar la culpa als altres. Jo no havia fet res(és el que té…). Llavors va aparèixer davant meu un noi ros, amb els ulls d’un gris clar i penetrant,suaus ; i una veu molt dolça i tranqui-la, encara que això no vaig poder apreciar-ho fins mes tard. Semblava una mica més gran que jo, potser tenia un any mes. Murmurant em va dir: -No cridis, dóna’m la mà, ens en anem

No entenia res. Anava a dir-li a aquell ésser menyspreable que se’n anés i em deixés en pau quan em vaig adonar que en realitat volia anar-me’n amb ell. No sabia com aquell noi havia pogut entrar en l’habitació sense que jo el veiés, estava clar que no hi era quan hi havia arribat. Va aparèixer davant meu, va aparèixer del no-res…

L’únic que sabia en aquell moment era que feia el correcte, no es com, però ho sabia. Li vaig agafar la mà i vaig notar una calidesa que embolicava el meu cos. Estàvem a la meva habitació, res havia canviat, excepte les robes del noi i les meves pròpies. Tots dos vestíem unes túniques blanques.Encara que la seva tenia uns rivets daurats i era més llarga. La meva era pels genolls i molt simple. Al veure la meva cara estranyada em va explicar que era el que passava: -Anna, ets una aime. Suposo que no tens ni idea del que és un aime, i jo no tinc temps per a explicar-t’ho molt detalladament abans de la cerimònia però et faré un resum: Els aimes són éssers purs, amb l’essència de l’ànima blanca, que ajuden a fer que aquest món no sigui totalment fatídic. Hi ha com a molt 100 aimes per país, no obstant això tots ens ocupem de fer aquest fatídic món un lloc millor. Els aimes són infants seleccionats als 10 anys, quan comença a néixer la seva responsabilitat. La seva durada és de 6 anys. Als 16 anys deixen de ser aimes oficials i es converteixen en persones del carrer normals, ja que és l’edat en la qual un comença a treballar o decideix ser algú, i això és massa socïtic per a un aime…

-Perdona per interrompre’t, però que és socïtic?- tenia moltes ganes de preguntar-li un milió de coses, però sabia que tindria temps de sobres. Igualment el que no s’entén s’ha de preguntar, sinó l’explicació no serveix de res

 - socïtic és …mm… com dir-ho… està associat a la societat… significa ser… normal, adult, deixar de creure en les coses, pensar en coses serioses…serioses en el mal sentit de la paraula…normalment algú socïtic acaba sent algú corrupte, així que… m… continuant amb l’explicació.. Per on anava? - Els aimes deixen de ser-ho als 16 anys perquè es tornen socïtics - Cert, gràcies. Bé els aimes són una societat estamental. Per sobre de tot està l’ànima blanca, llavors ve el consell d’ancians, després els mags, mes tard els aimes públics, i per últim els aprenents. Una vegada superada la part d’aprenent, cap als 12 anys, es passa a ser un aime públic i es pot decidir entre ser un soldat, un historiador, un nombrador o un missatger. Si posseeixes una intel·ligència sense igual i ets immune al sobreesforç pots ser un estudiador. Bé crec que és tot

- És possible que m’hagis explicat tot el relatiu a un aime, però si dius que els aimes són escollits als 10 anys i jo tinc 11… perquè m’has dit que sóc un aime? A més no crec que jo sigui pura ni res d’això. Encara que m’alegro que hagi gent que facin d’aquell món un lloc millor.

- Bé… diguem que tu figuraves entre els 100 aimes escollits, però al no tenir els ulls grisos ni destacar la part pura de la teva ànima van creure que eres una altra persona i et vam tenir per perduda. Ets Anna Vidal Cals cert? I vius en la casa que acabem de deixar? -Si… vull dir no! Seguim a la meva casa! - T’equivoques. Aquesta és la dimensió dels aimes, cadascú la veu com vol. No obstant això tots saben distingir-la de la real. Potser realment es van equivocar al posar-te en la llista. Sembles bastant escèptica.- No és cert. Em menteixes. Tu simplement t’has posat aquesta túnica i em vols fer creure tot això! Saps que passa? Passa que és una innocentada! Però no estic d’humor per inocentades ni bromes ni res de res!- aquell noi li començava a caure malament, els seus ulls ja no li semblaven d’un gris maco sinó del gris lleig de l’escola, que semblava una presó. - Et semblo escèptica eh!?- Bé, llavors digues-me, mai has fet res diferent als altres? - Jo sempre faig coses rares! Jo sóc rara! I que! Sóc feliç en el meu món de coloraines en el qual ni tu ni ningú pot entrar! Sóc feliç fent veure que no m’importa que em tractin com si fos diferent a ells val!! - Si tan feliç dius ser, perquè estàs plorant?- el noi no parava de mirar-me i de cop es va sorprendre i em va mirar amb dolçor. Crec que en aquell moment em vaig penjar d’ell. Estúpida. I això que no crec en l’amor! – saps… crec que realment ets un dels nostres, algú escèptic no crea el seu propi món. És meravellós, espero que algun dia m’hi duguis -Merda, jo no estic plorant…. I aquesta no és la meva habitació per res, en ella em relaxo sempre i ara mateix no estic gens relaxada…- estava molt nerviosa, no m’agrada plorar en públic i aquell noi m’havia fet dir coses massa sinceres, coses que ni tan sols havia pensat, però que eren reals- potser tinguis raó… -Si és així digues-me… vols ser un aime i repartir felicitat per aquí, lluitar contra els rois i dur-me al teu món un dia d’aquells? - No penso dur-te al meu món i no has esmentat als rois, però si vull ser un dels vostres- tornava a fer el que sabia que era correcte… si algú m’hagués preguntat abans que faria en aquella situació… hauria dit que anar al psicòleg… bufff. És increïble! Han canviat tant les coses des de llavors! -De debò no he esmentat als rois?…-vaig fer que no amb el cap- Bé ells són éssers que neixen dels mals pensaments de la gent… nosaltres lluitem contra ells i els intentem fer desaparèixer. Són vermells i se semblen molt a nens petits però tenen cares d’artista de cinema, molt guapos, i són semitransparents…un poc rars… En realitat poden canviar la seva forma com vulguin…Alguns els han confós amb els dimonis dels quals parlen les religions…A nosaltres ens veurien com els àngels… Tota llegenda té una arrel real.  No es com, però vaig seguir a aquell noi del que no sabia ni el nom per a convertir-me en aime. Aquell va ser l’inici d’una nova vida.  

Adara Luna

Esta es una pequeña redaccion que hice para un trabajo de castellano:

 Adara estaba muy preocupada, sus padres se habían ido de viaje y la habían dejado en ese extraño pueblo diciéndole que allí vivía una tía suya que la quería mucho y siempre había querido tenerla unos días en su casa. Eso le pareció bastante raro, pues nunca había oído hablar de esa tía suya y tampoco la había visto nunca. Quizás era una señora de esas con el pelo cano y una verruga en la nariz que gritaban y daban ordenes como las brujas de los cuentos. Pero ella no creía en las brujas y tampoco en los cuentos, porque ya era mayorcita para eso, que tenía 16 años. Así que miró a su alrededor buscando una tienda donde le pudieran indicar cual era la casa de su tía, pero no había ninguna. Ese pueblo era muy pequeño y no se veía ni un alma. Las casas eran bajas y las calles estrechas. Éstas no estaban asfaltadas, sino que habían sido empedradas hacía tiempo y ya se veían llenas de polvo y arena. Había una calle principal que subía y muchas calles pequeñas que la cruzaban. Había un árbol y una farola en cada esquina y una papelera cada dos callejuelas. En cada acera había unas 4 casas bajitas, de uno o dos pisos, todas de diferentes colores y algunas con aparcamiento. No se veían coches ni ningún otro vehiculo, parecía que algo malo hubiese pasado en esas calles de lo vacías que estaban. Miró al cielo y vio que tampoco había pájaros cruzando por ese tramo de cielo nublado. Las puertas de las casas eran grandes y de madera, examinó la que tenía más cerca: tenía unos grabados preciosos y un gran picaporte de oro. Decidió picar a la puerta, pero seguramente no había nadie allí porque no le abrieron. Se giró dispuesta a picar casa por casa preguntando si hacía falta cuando vio un señor a lo lejos. Corrió hacia él y le preguntó:-Perdone usted, señor. Por casualidad ¿no conocerá a Cristina Luna?- Claro que conozco a Cristina la Lunática, aquí todos la conocen.-le contestó.-¿Lunática? ¿Porque la llaman así? -Bien, ella está convencida de que su hijo Marcos volverá algún día a este pueblo donde se crío, pero todo el mundo sabe que él murió en un accidente de tráfico hace años. Aún recuerdo como se lo llevó la ambulancia-dijo con nostalgia-. Era un buen chico ¿sabes? Era el más joven del pueblo, todos lo queríamos mucho, y también a Cristina. Pero desde que intentamos que aceptara la muerte de Marcos que no habla con nadie del pueblo y vive encerrada en su casa.-¿Y porque están tan seguros de que Marcos murió?-Pues porque sino habría vuelto ¿no?- Quizás no le gustaba este sitio, a mi no me parece demasiado bonito-dijo Adara sin pensar-. ¡Uy, perdone! No es que no me guste el pueblo, pero creo que faltan cosas…No se si me entiende.-¿Que clase de cosas?-Pues… Por ejemplo faltan niños jugando en una plaza, o una tiendecita donde se puedan comprar revistas o flores, que son muy bonitas.-respondió Adara sinceramente, pues esa había sido su primera impresión del pueblo: que le faltaban las risas de los niños y el color de las flores.-Quizás tengas razón-dijo mientras miraba a su alrededor-. Por cierto, ¿Por qué me has preguntado por Cristina?-Porque debo ir a su casa, ¿me podría indicar el camino, por favor?-Si claro-el señor miró a Adara como si le fuera a pasar algo malo a la chica-.Verás, ¿ves esa callejuela donde está la papelera?- Adara asintió- Pues debes seguirla hasta el final. Entonces verás una casa con una aldaba dorada de donde cuelgan unas cintas blancas, allí es.-Muchas gracias, señor-dijo Adara-. Y hasta pronto. Adara siguió la dirección que le había dado el señor y cualquiera que la hubiese visto en ese momento habría visto una chica preocupada. Por que Adara estaba preocupada, y mucho. Pero no estaba preocupada por lo que a cualquiera de nosotros le habría preocupado: estaba en un pueblo desconocido, vacío y gris, y además tenía que pasar unos días con una tía desconocida. No, ella estaba preocupada por lo que había dicho ese señor: que Marcos había muerto en un accidente de tráfico. El padre de Adara había tenido un accidente de tráfico hacía muchos años, cuando Adara todavía no había nacido. El padre de Adara se llamaba Marcos, aunque todo el mundo le llamaba Marc.A Adara le encantaban las historias policíacas. Por eso relacionó enseguida a Marcos y a su padre. Estaba claro que Cristina Luna era su abuela y no su tía, que Marcos era su hijo y que había desaparecido de ese pueblo por algo. Pero ¿por que? Quizás había acertado cuando había dicho que no le gustaba el pueblo, o quizás fue porque conoció a Alicia, su madre. Ella era enfermera, así que quizás se habían conocido cuando Marcos estaba en el hospital. Adara no era muy curiosa, pero en ese momento maldecía no haber sido lo suficiente cotilla para preguntar en algún momento como se habían conocido sus padres. Si bien su curiosidad había logrado desentrañar sus orígenes para saber de donde había sacado esos ojos verdes, o esa nariz con tanta personalidad, que parecía de niña pequeña y que había heredado de su madre, nunca había encontrado a nadie en la familia con esos labios tan finos de boca de piñón y que tanto odiaba. Cuando preguntaba porque ella tenía la boca diferente que sus otros familiares siempre le decían que era de parte de su abuela, la que supuestamente estaba muerta. Por que siempre le habían dicho que su abuela paterna estaba muerta, sin embargo, si sus suposiciones eran correctas, ella estaba en ese pueblo. Quizás su abuela Cristina seria la perfecta explicación del porque ella estaba en esa familia que a veces no tenia nada en común con ella. Su familia era un poco loca, no muy inteligente y muy curiosa y movida. Se les veía de lejos por lo altos y anchos que eran. Ella era más bien lo contrario: Adara era una chica inteligente, le gustaba leer todo tipo de escritos (desde los libros de texto del colegio hasta las novelas románticas) leía todo lo que encontraba siempre y cuando fuera una novedad para ella. Además sacaba buenas notas, jugaba mucho al ajedrez y le encantaba hacer deporte, sobretodo bailar. Aunque no era de naturaleza curiosa le gustaba mucho investigar sobre todo lo que no podía alcanzar: le encantaban los documentales que hablaban de diminutos bichos, de costumbres del otro lado del mundo o de épocas a las que ya nunca se volvería. Eso le encantaba. Se pasaba horas hablando y discutiendo sobre los orígenes del mundo, la humanidad o, porque no, el suyo propio. Adara era muy tranquila y le gustaba más quedarse en casa con un buen libro que salir por ahí con sus amigas (que eran pocas) o pasarse horas y horas delante una pantalla, ya sea la del ordenador o la del televisor. Además era bastante bajita para la edad que tenía y muy delgadita, todavía no había dado el estirón y tenía el cuerpo de una niña. Esas cosas, junto a su nariz, hacían que pareciera que acabara de empezar la ESO cuando la había terminado ese año. Sin embargo, aunque en apariencia física pareciera una niña, Adara era muy madura y responsable, tenía una gran sed de conocimientos y valoraba todas las cosas que tenía. Adara no creía en Dios ni en ninguna religión, pero si creía que había algo en ese mundo que lo hacía especial. Mientras pensaba en todo eso Adara llegó al final de la calle. Se detuvo en seco y dejó de reflexionar sobre el mundo, ella y su abuela. De golpe recordó una conversación que había escuchado hacía unos años. Su padre acababa de llegar de uno de sus muchos viajes y su madre y él se habían encerrado en el despacho de Marcos. La conversación fue larga pero Adara solo escuchó un fragmento en el que hablaron de la madre de éste. Marcos dijo que había recordado a su madre y a su pueblo y que pensaba enviarle una carta para que supiera que estaba bien. Alicia dijo algo sobre una laguna mental y la amnesia temporal que había sufrido después del accidente. Adara era muy pequeña y no entendía porqué su padre hablaba de enviarle una carta a alguien que estaba muerto, tampoco entendía el significado de las palabras amnesia o laguna mental. Así que almacenó esa pequeña información en lo más recóndito de su cerebro de modo que a la hora de cenar ya no se acordaba. Adara miró a su alrededor y vio la aldaba con la cinta. Se acercó y vio que la cinta estaba atada con un lazo precioso. Pensó que una mala persona nunca habría podido hacer algo tan bello. Decidió que su abuela, porque estaba claro que lo era, debía de ser alguien bondadoso y lleno de cariño para dar. Se armó de valor y golpeó la puerta con la aldaba mientras pensaba que otra cosa que faltaba en ese pueblo eran timbres. Esperaba que hubiera teléfonos, no le gustaría estar incomunicada en ese pequeño lugar. La puerta se abrió y dejó entrever a una abuela de unos 80 años con su misma boca de piñón  y bastante baja. Adara se alegró de haber encontrado sus orígenes y sonrió a su abuela.- Hola, tía Cristina- dijo ella, pues no quería demostrar lo que había descubierto. Sabía que si no se lo habían dicho a nadie, sería por alguna razón, y a ella no le incumbía-. Soy Adara, supongo que mi padre te habrá avisado de que vendría estos días.- Hola, mi niña- dijo afablemente, y le hizo entrar. Adara vio un teléfono y una estantería llena de libros y se dio cuenta de que el tiempo que estuviera allí lo pasaría bien. Supuso que su abuela también sería una gran lectora y que probablemente se le parecería mucho. Miró a su abuela y vio que sonreía a la vez que lloraba. Ella también sonrió- Perdona debe haberme entrado algo en los ojos, supongo que Marcos te habrá dicho que tenía muchas ganas de conocerte…La puerta se entrecerró dejando entrever a una anciana que se volvía a sentir joven y a una joven que sentía como crecía su persona y maduraba de nuevo. Adara dejó sus maletas llena de contento y besó en la mejilla a su recién conocida abuela. Ella la miró procurando no pensar en lo engañada que estaba la pobre y intentando no pensar que acababa de conocer a su única nieta.Un poco de viento acabó de cerrar la puerta. Las luces se encendieron y la cinta blanca, tan bien puesta, se desató y voló. Esa casa volvía a ser un hogar y allí volverían a oírse las risas, sino de un niño, si de una muchacha. Si, tambien tengo como aficion escribir… es lo que tiene tanto tiempo libre

Concurs

Concursos de Manga Histórico y Dibuja tu Personaje favorito en Line Magazine

El concurs de manga ha de tractaer d’un personayge històric, tindre entre 20 i 30 pàgines i estra en tamany A4. T’hi pots presentar si tens més de 14 anys, sempre i quan els teus pares hi estiguin d’acord. Es pot entregar fins a finals de Maig. Si el guanyador es major d’edat se li oferirà un contracte per la revista, sempre que cedeixi els drets d’autor durant un temps.

les bases:Bases del concurso de Manga (archivo de Word)

El del personatge preferit ha de ser, lògicament, d’una de les sèries de la revista. Tamany d’un màxim d’A5. El concurs és mensual.

les bases:Bases del concurso Dibuja tu personaje favorito (archivo de Word)

Si algu passa per aqui espero que participi

Web de la revista: http://www.line-magazine.com

Japonès bàsic

El japonès (Nihongo) és el novè idioma més parlat del món amb més de 127 milions de persones que el parlen, bàsicament a Japó, encara que també es troben persones bilingües a Amèrica central, com Hawaii

Els japonesos van utilitzar caràcters xinesos per expressar les seves idees i els seus conceptes, conservant la lectura xinesa i anyadint-li les seves pròpies; epr això avui dia han d’aprendre totes dues lectures. A més van crear posteriorment els silabaris hiragana y katakana per poder representar tots els sons. Ho van fer simplificant caràcters xinesos.

L’estructura d’un silabari japonés(KANA) pot adquirir aquestes formes:

• vocal(ex: a, i, u)
• consonant + vocal(ex: ka, ki, ku)
• consonant+semivocal+vocal(ex:gya, pyu)
• N

KANA

• HIRAGANA: El hiragana consta de 46 caràcters que representen síl·labes formades per una vocal i una consonant, una vocal sola o la “n”. Aquest sil·labari s’utilitza per escriure paraules japoneses, partícul·les i dessinències verbals. És el primer Kana que aprenen les nens japonesos.
  

  Â	A	I	U	E	O
  Â	あ (a)	い (i)	う (u)	え (e)	お (o)
  K	か (ka)	き (ki)	く (ku)	け (ke)	こ (ko
  S	さ (sa)	し (shi)	す (su)	せ (se)	そ (so)
  T	た (ta)	ち (chi)	つ (tsu)	て (te)	と (to)
  N	な (na)	に (ni)	ぬ (nu)	ね (ne)	の (no)
  H	は (ha)	ひ (hi)	ふ (fu)	へ (he)	ほ (ho)
  M	ま (ma)	み (mi)	む (mu)	め (me)	も (mo)
  Y	ã‚„ (ya)	Â	ゆ (yu)	Â	よ (yo)
  R	ら (ra)	り (ri)	る (ru)	れ (re)	ろ (ro)
  W	わ (wa)	ゐ (wi)	Â	ã‚‘ (we)	ã‚’ (wo / o)
  N	ã‚“ (n)	Â	Â	Â	Â

  Les sil·labes en vermell són obsoletes.

Aquestes són les síl·labes bàsiques, però també hi ha “consonants impures” (que són G,Z,D,B) ; la “migimpura” (P) ; els diftongs(Kya,nya,hya,etc.)

• KATAKANA:tampoc tenen un caràcter conceptual y també te 46 caràcters bàsics. El katakana s’utilitza, però, per escriure paraules agafades d’un altre idioma, per resaltar una paraula(com nosaltres posariem cursiva o entre cometes), onomatopeies i noms en textos científics.
  

  Â	A	I	U	E	O
  Â	ã‚¢ (a)	イ (i)	ウ (u)	エ (e)	オ (o)
  K	カ (ka)	キ (ki)	ク (ku)	ケ (ke)	コ (ko)
  S	サ (sa)	シ (shi)	ス (su)	セ (se)	ソ (so)
  T	タ (ta)	チ (chi)	ツ (tsu)	テ (te)	ト (to)
  N	ナ (na)	ニ (ni)	ヌ (nu)	ネ (ne)	ノ (no)
  H	ハ (ha)	ヒ (hi)	フ (fu)	ヘ (he)	ホ (ho)
  M	マ (ma)	ミ (mi)	ム (mu)	メ (me)	モ (mo)
  Y	ヤ (ya)	Â	ユ (yu)	Â	ヨ (yo)
  R	ラ (ra)	リ (ri)	ル (ru)	レ (re)	ロ (ro)
  W	ワ (wa)	ヰ (wi)	Â	ヱ (we)	ヲ (wo / o)
  Â
  N	ン (n)	Â	Â	Â	Â

Els caràcters en vermell són obsolets.

També te diptons, consonants impures i migimpura.

Gèneres Manga

Al Manga hi ha molts gèneres diferents, ja que abarca gustos de totes les edats y classes socials:

• Kodomo: Gènere infantil tan per nens com per nenes d’uns 10 o 11 anys
• Shojo: Gènere per a noies dels 12 las 18 anys
• Shonen: Gènere per a nois dels 12 las 18 anys
• Redisu: Per a noies de més de 18. AMb cert contingut sexual.
• Seinen 1: Per a nois de més de 18 anys. Amb violència. Inclouen molts referents sexuals
• Redikomi: Per a dones adultes amb temes amorosos i relats eròtics
• Seinen 2: Per a adults. Tracten temes d’actualitat, guerra i novel·la
• Yaoi i Shonen-ai: Manga de temàtica homosexual entre homes.
• Yuri i Shojo-ai: Temes lèsbics.
• Hentai: MAnga amb alt contingut sexual

Manga, concepte

Manga(漫画) és la paraula japonesa que s’utilitza per designar el c`mic. Literalment vol dir “imatge involuntària” ja que la paraula “manga”, parteix dels termes “man” (involuntari o còmic) i “ga” (dibuix o pintura) . Fora del Japó s’utilitza per nombrar el comic japonés o qualsevol comic que imiti les seves característiques.El manga s’ha extès per la televisió, la música i els videojocs. La paraula anime defineix la animació japonesa. A més de les sèries basades en els comics, hi ha sèries creades directament en animació. A més estàn els OVA’s(Original Video Animation) que són capítols especials dirigits al consumidor que tenen una història a part però també un cert paralelisme amb la sèrie.

Per començar

Konnichi wa!

Em dic Anna i d’ara endavant escriuré diariament(o ho intentaré) sobre els meus temes preferits (el manga, l’anime, la cultura japonesa, els amics, les tonteries més grans del món, la familia, etc.) Espero que us agradi^^

Sayonara!