L’Ania mirava la paret blanca del lavabo de l’escola.

S’hi havia tancat a l’hora del pati per no haver de vagar sola per la pista. Estava farta dels seus companys, mai l’entendrien…
Ella era una persona tímida i callada, i ells ho sabien. De totes maneres no creien normal que estigues millor sola que amb ells, envoltada dels companys de classe que, tot i haver-hi passat tots els anys escolars, no podia dir que conegués, igual que ells no la coneixien a ella. Però aixó a ella no l’importava. Eren massa immadurs per entendre-la i algú que no l’entengués només podia fer-li mal. Això ho