Pressentiments
Crec que faré un apartat de coses que només em passen a mi, perquè això també deu n’hi do…
Resulta que fa uns dies… (De fet, el mateix dia del primer coses que només em passen a mi) Estava jo tornant de l’escola aquella, i a mig camí em vaig aturar. Jo sempre vaig amb la linia vermella del metro fins a San Andreu i allà agafo el tren fins a casa. Però anant cap a la vermella em vaig parar a la blava i vaig decidir, de sobte, que avui aniria fins a Sants o fins a Cornella per agafar
To see the full content, share this page by clicking one of the buttons below












Wo. Tens raó. Va ser un autentica casualitat o potser un acte del destí pero el que em vaig alegrar de veure’t allà al metro va ser indescriptible. Potser sí que existeix una força o potser un llaç que ens uneix a cadascun de nosaltres i en un moment donat es pot fer conscient mitjançant un pàlpit.
el que sé es que t’estimo moltisim i estic content que el destí t’hagi posat a la meva vida.
Te amo Anna