Ens havíem quedat a la cinta, després de menjar-me al profe mil cops i la neu, un milió.

La cosa és que, entre caiguda i caiguda, semblava que anava fent alguna cosa. I com semblava que anava fent alguna cosa, jo anava agafant confiança. Seguia caient, però…cada cop menys cops! I fins i tot feia la pista (mini pista, en realitat) sense caure un sol cop! I confiadeta de mi, jo que em pensava que ja en sabia, vaig deixar de vetllar per la meva seguretat i de mirar-me els peus tota l’estona i vaig començar a fer-ho “millor”. No feia